Faif/11/ca
De Wiki de Softcatalà
 |
Aquesta pàgina està discontinuada Llibre Faif |
Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.
11. Codi Obert
Al novembre del 1995, Peter Salus, un membre de la Free Software Foundation i autor del llibre A Quarter Century of Unix (Un quart de segle de Unix), que fou publicat al 1994, va entrar en contacte amb els membres de la llista de distribució de correus electrònics "system-discuss" del projecte GNU. Salus, que havia estat assignat responsable de la conferència, volia informar als companys hackers sobre la Conferència sobre Programari Redistribuible Lliurement que s'havia de celebrar a Cambridge, Massachussets. Marcada pel Febrer del 1996 i patrocinada per la Free Software Foundation, la trobada prometia ser la primera conferència d'enginyeria dedicada exclusivament al programari lliure i, com a mostra d'unitat amb els programadors de codi lliure, agraïa que se li fessin arribar documents sobre "qualsevol aspecte de GNU, Linux, NetBSD, 386BSD, FreeBSD, Perl, Tcl/tk, i d'altres eines per les quals el codi és accessible i redistribuible." En Salus va escriure:
En els últims 15 anys, el codi lliure de baix cost ha esdevingut omnipresent. Aquesta conferència posarà en contacte implementadors de força tipus diferents de codi lliurement redistribuible i distribuïdors d'aquest programari (en diferents mitjans). Hi haurà tutorials i documents d'arbitratge, a la vegada que objectius del Linus Torvalds i el Richard Stallman.(110)
Una de les primeres persones a rebre el correu electrònic d'en Salus fou el membre del comitè de la conferència Eric S. Raymond. Tot i que no era pas cap de projecte ni gerent de cap companyia, com ho eren la majoria dels altres membres de la llista, el Raymond s'havia construït una impecable reputació a la comunitat hacker com a persona que més havia contribuït al GNU Emacs i com a editor del The New Hacker Dictionary, un llibre basat en el fitxer que circulava ja feia una dècada per la comunitat de hackers anomenat Jargon File.
Per al Raymond, la conferència era un esdeveniment benvingut. Tot i haver estat actiu al Projecte GNU durant els vuitantes, Raymond s'havia distanciat del projecte al 1992, queixant-se, com molts d'altres abans que ell, l'estil de "micro-gestió" de l'Stallman. "En Richard va deixar anar una crítica àcida en relació a que jo feia modificacions no autoritzades quan estava netejant les llibreries LISP de l'Emacs", recorda. "Això em va frustrar tant que vaig decidir que no volia treballar amb ell mai més."
Tot i la situació, en Raymond va romandre actiu a la comunitat de codi lliure. Tan és així que quan en Salus va suggerir una conferència en la que intervindrien l'Stallman i el Tolvalds com a conferenciants estrella, en Raymond va secundar la idea amb entusiasme. Amb l'Stallman representant als més antics i més savis dels hackers de l'ITS/Unix, i en Torvalds representant els més joves i més enèrgics hackers de la comunitat Linux, la parella indicava una mostra d'unitat que podia ser beneficiosa, especialment per a hackers joves (per sota dels 40 anys) com en Raymond. "Tenia un peu a cada banda," diu en Raymond.
Quan va arribar la conferència, la tensió entre tots dos camps havia esdevingut palpable. Tot i això tots dos grups tenien una cosa en comú: la conferència era la seva primera oportunitat de reunir-se amb el noi prodigi finlandès en persona. Sorprenentment, en Torvalds va demostrar ser un conferenciant atent i afable. Amb un accent suec molt dissimulat, en Torvalds va sorprendre els membres de l'audiència amb un ràpid, modest i divertit enginy .(111) En Raymond recorda que encara fou més sorprenent la voluntat d'en Torvalds de criticar obertament d'altres hackers prominents, incloent-hi el més destacat de tots, en Richard Stallman. Cap al final de la conferència, la manera de fer del Torvalds, mig hacker mig irreverent estava guanyat davant la manera de d'altres conferenciants més joves i més grans.
"Fou un punt d'inflexió," rememora Raymond. "Abans del 1996 en Richard era l'únic candidat creïble per ser líder ideològic de la cultura hacker. La gent que no estava d'acord no ho deien en públic. La persona que va trencar aquest tabú fou en Torvalds."
El trencament definitiu del tabú arribaria cap al final de la presentació. Durant una reflexió sobre el creixent domini del mercat de Microsoft Windows, o un tòpic similar, Torvalds va admetre ser un fan del programa de presentacions PowerPoint de Microsoft. Des de la perspectiva dels puristes del programari de l'antiga escola allò era com si un Mormó parlés orgullós de la seva col·lecció de whisky a una església. Des de la perspectiva del Torvalds i la seva creixent banda de seguidors, era simplement sentit comú. Perquè menysprear el programari propietari que valia la pena? Ser hacker no implicava patir. Ser hacker volia dir acabar la feina amb eficiència.
"Fou una cosa xocant", recorda en Raymond. "Un altre cop, ell ho podia dir perquè durant el 1995 i el 1996 estava adquirint ràpidament una gran reputació."
Stallman, per la seva part, no recorda cap tensió a la conferència del 1996, però recorda haver sentit més tard la fiblada de l'èxit obtingut per Torvalds a la conferència. "Hi havia una cosa a la documentació de Linux que aconsellava que la gent imprimís els estàndards de programació de GNU i els estripés en trossos ben petits," diu l'Stallman recordant un exemple. "Molt bé, o sigui que no està d'acord amb algunes de les nostres convencions. Està bé, però va escollir una manera especialment molesta de fer-ho saber. Hagués pogut dir simplement 'Així és com em sembla que que hauríeu d'indentar el vostre codi.' Bé. No hagués hagut hostilitat en les seves paraules."
Per al Raymond, la calorosa recepció que d'altres hackers van donar als comentaris de'n Torvalds simplement va confirmar les seves sospites. La línia divisòria que separava els desenvolupadors de Linux i els desenvolupadors de GNU/Linux era bàsicament generacional. Molts hackers de Linux, com en Torvalds, havien crescut en un món de programari propietari. Si no era que un programa era clarament inferior, la majoria no veia gaires raons per posar fronteres només per tal com es llicenciava. En algun lloc de l'univers del codi lliure s'amagava un programa que tard o d'hora es convertiria en una alternativa de codi lliure al PowerPoint. Fins llavors, perquè envejar la iniciativa de Microsoft de desenvolupar el programa i reservar-se'n els drets?
Com a antic membre del Projecte GNU, en Raymond va notar una creixent tensió entre l'Stallman i en Torvalds. A la dècada posterior a haver llençat el projecte GNU, l'Stallman s'havia construït una terrible reputació com a programador. També s'havia creat una reputació d'intransigent, tant pel que fa al disseny de programari com al que fa a la gestió de personal. Poc abans de la conferència del 1996, la Free Software Foundation experimentaria una renuncia de gent a gran escala, de la que es va donar la culpa en gran part a l'Stallman. Brian Youmans, un membre actual de la FSF contractat per Salus al començament de les renuncies, recorda l'escena: "Va haver-hi un moment en que el Peter [Salus] era l'únic membre de l'equip de direcció que treballava a la oficina."
Per al Raymond, l'abandonament simplement confirmava una sospita creixent: endarreriments recents, com el del HURD (kernel) i problemes recents com l'enfrontament Lucid-Emacs, reflectien problemes normalment associats amb la gestió de projectes de programari i no amb el propi desenvolupament d'aquests programes. Poc després de la Freely Redistributable Software Conference (Conferència sobre el programari de lliure redistribució), el Raymond va començar a treballar en el seu propi projecte mascota, una utilitat de popmail anomenada "fetchmail". Utilitzant una característica de'n Torvalds, en Raymond va llençar el seu programa amb la promesa d'actualitzar-lo tant ràpidament i sovint com fos possible. Quan els usuaris van començar a enviar informes d'errors i suggeriments de millora, en Raymond va comprovar que el codi resultant era sorprenentment robust, tot i que en un principi pensava que aquesta manera d'actuar crearia un gran embolic. Analitzant l'èxit de la manera d'encarar el problema de'n Torvalds, en Raymond va publicar un anàlisi ràpid: En Torvalds havia creat un model evolutiu sense planificació central a base d'utilitzar Internet com si fos una càpsula de Petri i el brutal escrutini de la comunitat hacker com a forma de selecció natural. En Torvalds havia creat un model evolutiu lliure de planificació central.
A més a més, Raymond va arribar a la conclusió que Torvalds havia trobat una manera de trencar la llei de Brooks. La llei de Brooks, que va ser publicada per primera vegada per Fred P. Brooks, cap de projecte del sistema operatiu OS/360 d'IBM i autor del llibre The Mythical Man-Month (1975), sostenia que incorporar desenvolupadors a un projecte només produïa endarreriment en el projecte. En Raymond creia que el programari, com la sopa, necessitava un número limitat de cuiners, com la majoria de hackers. És per això que va sentir que aquell treball tenia quelcom de revolucionari. Convidant més i més cuiners a la cuina, en Torvalds havia trobat una manera de fer el programari millor.(112)
En Raymond va posar les seves observacions sobre paper. En va fer una dissertació i la va exposar ràpidament davant d'un grup d'amics i veïns al Comptat de Chester, Pennsylvania. Anomenada "The Cathedral and the Bazaar", la dissertació contrastava la manera de dirigir projectes del Projecte GNU amb la manera de fer-ho del Torvalds i els hackers del kernel. Raymond diu que la resposta va ser entusiàstica, però no tant entusiàstica com la que va rebre al Linux Kongress de la primavera del 1997, una reunió d'usuaris de Linux d'Alemanya.
"Al Kongress, em van ovacionar dempeus al final de la presentació," recorda en Raymond. "Vaig considerar-ho significatiu per dues raons. En primer lloc perquè significava que estaven emocionats pel que estaven sentint. En segon perquè significava que estaven emocionats tot i la barrera lingüística que havia tingut la xerrada."
En Raymond va acabar convertint la seva dissertació en un assaig, també anomenat "The Cathedral and the Bazaar." L'assaig prenia el nom de l'analogia central de'n Raymond. Els programes GNU eren "catedrals," impressionants monuments a la ètica hacker amb una planificació central i construïts per resistir el pas del temps. Linux, per altra banda, era més com un "gran bazar sorollós," un programa desenvolupat a partir de la incontrolada dinàmica descentralitzada d'Internet.
Ambdues analogies portaven implícita una comparació entre Stallman i Torvalds. Mentre que Stallman servia com a model clàssic d'un arquitecte de catedrals -- un bruixot de la programació capaç de desaparèixer durant 18 mesos i tornar amb una cosa com el Compilador GNU C -- en Torvalds era més com un genial organitzador de sopars entre amics. Torvalds havia creat un model de desenvolupament deixant a d'altres dirigir les discussions de disseny de Linux i entrant en les discussions només quan feia falta arbitri, un model que reflectia la seva manera de fer. Des de la perspectiva de'n Torvalds la tasca principal del gestor de projecte no era pas imposar control, sinó permetre que les idees continuessin fluint.
En Raymond ho resumia així: "Crec que el hack més intel·ligent i conseqüent del Linus no fou la construcció del kernel Linux, sinó la invenció del model de desenvolupament Linux."(113)
Al resumir els secrets de l'èxit en a gestió de Torvalds, el mateix Raymond havia aconseguit una gran feta. Un dels membres de l'audiència al Linux Kongress era Tim O'Reilly, editor de O'Reilly & Associates, una companyia especialitzada en manuals de programari i llibres relacionats amb el programari (i editor d'aquest llibre en anglès). Després de sentir la dissertació del Raymond, O'Relly ràpidament va convidar-lo a tornar a presentar les seves idees a la conferència inaugural de Perl de la companyia, aquell mateix any a Monterey, California.
Tot i que se suposava que la conferència es centrava en Perl, un llenguatge d'Scripts creat pel hacker de Unix Larry Wall, O'Reilly va assegurar al Raymond que a la conferència es parlaria de d'altres tecnologies de programari lliure. Donat el creixent interès comercial que tenia Linux i Apache, un popular servidor web lliure, O'Reilly confiava utilitzar l'esdeveniment per fer publicitat del rol del programari lliure en la creació de la totalitat de la estructura d'Internet. Des de bons llenguatges per programar pàgines web, com perl o Python, fins a programes menys visibles com BIND (the Berkeley Internet Naming Daemon), una eina que permet als usuaris reemplaçar els antics números IP per noms de domini fàcils de recordar (com softcatala.org). O sendmail, el programa de gestió de correus electrònics més popular d'Internet. El programari lliure havia esdevingut un fenomen emergent. Com una colònia de de formigues creant un bonic formiguer granet a granet, la única cosa que faltava a la comunitat era la consciència d'ella mateixa. O'Relly va veure en la xerrada del Raymond una bona manera d'inspirar aquesta consciència pròpia, per fer entendre que el desenvolupament del programari lliure no començava i acabava amb el Projecte GNU. Els llenguatges de programació com el Perl i el Phyton i el programari d'Internet com el BIND, el sendmail i l'Apache demostraven que el programari lliure ja era omnipresent i influent. També va assegurar al Raymond una acollida fins i tot més càlida que la que havia tingut al Linux Kongress.
O'Relly tenia raó. "Aquesta vegada en van ovacionar dempeus abans de començar la xerrada," diu el Raymon rient.
Tal com s'havia predit, l'auditori estava ple de gent, no només hackers, sinó també amb d'altres persones interessades en el creixent poder del moviment del codi lliure. Un contingent que incloïa un grup de Netscape, l'empresa de Mountain View (Califòrnia) que estava en aquells moments en els últims passos de la seva batalla amb Microsoft per al mercat dels navegadors.
Intrigats per la dissertació del Raymond i ansiosos per recuperar la quota de mercat perduda, els executius de Netscape van tornar a casa amb el missatge aprés. Uns mesos després, al Gener del 1998, la companyia va anunciar el seu pla per publicar el codi font del seu vaixell insígnia, el navegador web Navigator, amb l'esperança de gaudir de suport hacker en el seu posterior desenvolupament.
Quan el gerent de Netscape Jim Barksdale va citar l'assaig "The Cathedral and the Bazaar" del Raymond com d'una gran influència en la decisió de la companyia, va convertir a la vegada en Raymond en una celebritat hacker. En Raymond, decidit a no malgastar la seva oportunitat, va viatjar a l'oest per ser entrevistat, aconsellar als executius de Netscape i prendre part a la festa de celebració de la publicació del codi font del Netscape Navigator. El nom en codi del codi font era "Mozilla", un nom que feia referència per una banda a la grandària del codi -- 30 milions de línies de codi -- i per altra a la seva herència. El Mozilla era una derivació propietària del Mosaic, el navegador creat per Marc Andreessen a la Universitat d'Illinois, i era una altra prova que a l'hora de construir nous programes els programadors preferien desenvolupar a partir de programes anteriors que fossin modificables.
Estant a Califòrnia, en Raymond també va aconseguir incloure-hi una visita al VA Research, una companyia amb base a Santa Clara que venia estacions de treball amb el sistema operatiu Linux preinstal·lat. Tal com es va convenir la trobada fou curta. La llista de convidats incloïa el fundador de VA, Larry Augustin, un parell de treballadors de VA i Cristina Peterson, presidenta del Foresight Institute, una institució de Silicon Valley especialitzada en nanotecnologia.
“L'agenda de la trobada va veure's reduïda a un punt: Com prendre avantatge de la decisió de Netscape que segurament seguirien d'altres companyies?” En Raymond no recorda la conversa que se'n va derivar, però sí que recorda el primer problema que es va plantejar. Tot i els grans esforços que havia fet l'Stallman i d'altres hackers per a recordar a la gent que la paraula "free", que en anglès pot tenir doble sentit, feia referència a llibertat (lliure), i no al preu (gratis), el missatge no aconseguia penetrar. La majoria d'executius de negocis, un cop sentint el terme per primer cop, interpretaven la paraula com a sinònim de "cost zero", deixant-se d'interessar per qualsevol altre missatge que n'aclarís el significat. Fins que els hackers no trobessin la manera de sobrepassar aquesta dissonància cognitiva, el moviment del codi lliure encarava una pendent important, fins i tot desprès de Nescape.
Peterson, la organització del qual havia estat activament interessada en potenciar la causa del programari lliure, va oferir-ne una alternativa: open source (codi obert).
Mirant enrere Peterson diu que va arribar al terme codi obert mentre discutia la decisió de Netscape amb un amic de la indústria de les relacions públiques. No recorda si fou ella la que va treure el terme o si el va agafar d'un altre amic, però si que recorda que a l'amic no li va agradar el terme.(114)
Durant la trobada, diu Peterson, la resposta fou dramàticament diferent. "Em feia respecte suggerir-ho," recorda Peterson. "No coneixia prou bé el grup en què em trobava, així que vaig començar informalment, sense subratllar que fos un nou terme." A sorpresa de Peterson, el terme es va enganxar. Al final de la conversa la majoria dels assistents,incloent el Raymond, semblaven satisfets amb el terme.
En Raymond diu que no va utilitzar el terme "Codi Obert" com a substitut de Programari Lliure fins un dia o dos després de festa de presentació del projecte Mozilla, en una trobada sobre el Programari Lliure programada per O'Reilly. O'Reilly va anomenar la trobada "the Freeware Submit" i diu que volia dirigir l'atenció dels mitjans i dels assistents cap a d'altres projectes que valien la pena i que influïren en la decisió de Netscape per a fer públic Mozilla. "Tota aquella gent tenien moltes coses en comú, i estava sorprès que no es coneguessin els uns als altres," diu O'Reilly. "també volia que el món sabés quin era l'impacte que la cultura del programari lliure ja havia fet. La gent no coneixia gran part de la tradició del programari lliure."
Al crear la llista de convidats, O'Reilly va prendre una decisió que tindria conseqüències polítiques a llarg termini. Va decidir limitar la llista de desenvolupadors de la costa est com Wall, Eric Alman (creador de sendmail) i Paul Vixie (creador de BIND). Va haver excepcions, és clar: En Raymond, resident a Pennsylvania, que ja era a la ciutat gràcies al llançament de Mozilla, de seguida va gaudir d'una invitació. també ho va fer Guido van Rossum, creador de Python i resident a Virgínia. "Frank Willison, el meu editor en cap i el millor en Phyton a la companyia, va invitar-lo sense consultar-ho abans amb mi," rememora O'Reilly. "Estava content de tenir-lo allà, ara bé, quan vaig començar només pretenia una trobada a nivell local."
Per a alguns observadors, la negativa a incloure el nom de l'Stallman a la llista es podia qualificar com una ofensa. "Vaig decidir no anar-hi per aquesta causa," diu en Perens recordant la trobada. Raymond, que hi va anar, diu que va demanar la inclusió de l'Stallman sense èxit. El rumor que era una ofensa va guanyar força degut al fet que O'Reilly, l'amfitrió, havia discutit obertament amb l'Stallman sobre els drets intel·lectuals dels manuals del programari. Anteriorment a la trobada, l'Stallman havia argumentat que els manuals sobre programari lliure havien de ser lliurement copiables i modificables, com els propis programes. O'Reilly, entretant, va argumentar que un mercat de valor afegit per a llibres propietaris incrementava la utilitat del programari lliure fent-lo més accessible a una comunitat més gran. Els dos havien discutit fins i tot sobre el títol de l'esdeveniment. L'Stallman insistia en el concepte "Programari Lliure" davant del terme "Freeware", que tenia menys caire polític.
Mirant enrere, O'Reilly no creu que la decisió de deixar fora de la llista de convidats a l'Stallman fos una ofensa. "En aquell temps, no m'havia trobat mai amb en Richard en persona, però en els nostres correus electrònics, s'havia mostrat inflexible i no semblava tenir cap intenció d'entrar en un diàleg. Volia estar segur que la visió de l'GNU era representada a la trobada, i per tant vaig convidar a John Gilmore i Michael Tiemann, als que coneixia personalment i dels qui coneixia que eren apassionats sobre el valor de la llicència GPL, però que a la vegada semblaven més disposats a entrar en una discussió d'arguments a favor i en contra sobre els punts forts i els punts dèbils dels projectes de programari lliure i les seves tradicions. Donat l'enrenou que va provocar tot plegat, desitjaria haver convidat també al Richard, però no crec que la meva equivocació s'hagués d'interpretar com una falta de respecte pel projecte GNU o pel Richard en persona."
Ofensa o no, tant O'Reilly com Raymond diuen que el terme "codi obert" va aconseguir suport de suficients assistents com per considerar-ho un èxit. Els assistents van compartir idees i experiències i van explorar com millorar la imatge del programari lliure. Un dels punts claus era com donar a conèixer l'èxit del programari lliure, en particular dins del reialme de la infraestructura d'Internet, en comptes de remarcar el desafiament que suposava el GNU/Linux per a Microsoft Windows. Però de la mateixa manera que en la trobada a VA, la discussió va girar ràpidament cap als problemes associats a la denominació Programari Lliure. O'Reilly, l'amfitrió de l'esdeveniment, recorda un insignificant comentari de Torvalds, que estava a la trobada.
"Linus acabava de mudar-se al Silicon Valley en aquells moments, i va explicar que feia poc que s'havia assabentat que "free" tenia dos significats, Free com "lliure" i Free com "gratis", en anglès."
Michael Tiemann, fundador de Cygnus, va proposar una alternativa al problemàtic terme "programari lliure": sourceware. "Ningú es va mostrar massa content amb el terme," recorda O'Reilly. "És llavors quan Eric va llençar el terme 'open source' (Codi Obert)."
Tot i que el terme va atraure a uns quants, el suport per canviar el terme a la terminologia oficial no era ni molt menys unànime. Al final de la conferència, els assistents van sotmetre els tres termes a votació -- free software, open source o sourceware. 9 dels 15 assistents van recolzar "open source" segons O'Reilly. Tot i que alguns encara li trobàven problemes al terme, tots els assistents estaven d'acord a fer-lo servir en futures discussions amb la premsa. "Volíem sortir amb un missatge solidari," diu O'Reilly.
El terme no va trigar gaire a incorporar-se al lexicó nacional. Poc després de la xerrada O'Reilly va dur els assistents a una conferència de premsa en la que hi havia periodistes del New York Times, el Wall Street Journal i d'altres publicacions importants. Pocs mesos després la cara del Torvalds va aparèixer a la portada de la revista Forbes, mentre al reportatge interior hi havia les cares de l'Stallman, Larry Wall (creador de Perl), i Brian Behlendorf, cap de projecte d'Apache. El codi obert havia obert les portes als negocis.
Per Tiemann, assistent a la trobada, el missatge solidari era el més important. Tot i que la seva companyia havia tingut força èxit venent eines de programari lliure i serveis, era conscient de la dificultat que afrontaven els altres programadors i emprenedors.
"No hi ha cap dubte que l'ús de la paraula 'free' era confús en moltes situacions," diu en Tiemann. "El concepte Codi Obert es posicionava per ell mateix com a amigable per als negocis i sensible a les necessitats empresarials. El concepte Programari Lliure es posicionava com una qüestió moral. Per bé o per mal vam creure que oferia més avantatges alinear-se amb el grup del Codi Obert."
La resposta de l'Stallman al nou terme "Open Source" va trigar en arribar. Raymond diu que l'Stallman considerar adoptar el terme durant un breu temps, per acabar descartant-lo. "Ho sé perquè vaig tenir-hi conversacions directes sobre això," diu Raymond.
Cap al final del 1998, l'Stallman s'havia posicionat: Codi Obert, tot i que ajudava a l'hora de comunicar avantatges del programari lliure, també encoratjava als oradors a rebaixar la importància de la llibertat del programari. Donada aquesta relació, l'Stallman continuaria utilitzant el terme Programari Lliure.
A la LinuxWorld Convention and Expo del 1999, un esdeveniment organitzat pel Torvalds, com una "festa de presentació" per a la comunitat Linux, l'Stallman va resumir la seva posició i va implorar als seus companys hackers que no piquessin l'ham del compromís fàcil.
"Degut a que hem demostrat tan com podem fer, no hem pas de desesperar-nos per treballar amb empreses o posar en compromís els nostres objectius," vas dir l'Stallman durant una de les taules rodones. "Deixem als altres que ofereixin i nosaltres acceptarem. No hem de canviar el que estem fent per aconseguir que ens ajudin. Pots anar fent pas a pas vers a un objectiu i eventualment l'assoliràs. O pots prendre una mesura a mitges, que vol dir que ja mai faràs el següent pas i per tant mai assoliràs l'objectiu."
Fins i tot abans de la LinuxWorld, l'Stallman mostrava un creixent interès per aconseguir suport dels seus companys més conciliadors. Uns mesos desprès del Freeware Submit, l'O'Reilly va fer la seva segona conferència anual sobre Perl. Aquesta vegada l'Stallman es trobava entre els assistents. Durant una taula rodona que parlava sobre la decisió d'IBM d'utilitzar el servidor web de programari lliure Apache dins la seva oferta comercial, l'Stallman va agafar el micròfon destinat a l'auditori i va aturar el desenvolupament de la sessió amb una acusació contra un dels conferenciants, John Ousterhout, creador els llenguatge de seqüències Tcl. L'Stallman va anomenar "paràsit" de la comunitat de codi lliure a l'Ousterhout, ja que venia una versió propietària de Tcl mitjançant una nova empresa, Scriptics. "No crec que Scriptics sigui necessària per a la existència continuada de Tcl," va dir l'Stallman mig cridant als companys de l'audiència.(115)
"Fou una escena força lletja", recorda Rich Morin de Prime Time Freeware. "John ha fer algunes coses força respectables: Tlc, Tk, Sprite. Ha fet una gran contribució."
Tot i les seves simpaties per l'Stallman i per la posició de l'Stallman, Morin va sentir empatia per aquells que tenien problemes degut al comportament discordant de l'Stallman.
La sortida de to de l'Stallman a la conferència de Perl faria modificar momentàniament la posició d'un altre potencial simpatitzant, Bruce Perens. Al 1998, Eric Raymond va proposar posar en marxa la Iniciativa per al Codi Obert (Open Source Initiative o OSI), una organització que controlaria l'ús del terme Open Source i en faria una definició per empreses interessades a fer els seus propis programes. Raymond va reclutar en Perens per a fer un esborrany de la definició.(116)
En Perens dimitiria més tard de la OSI, expressant el seu desacord amb el fet que l'organització s'havia construït en oposició a l'Stallman i la FSF. Tot i així, mirant enrere i en referència a la necessitat d'una definició del programari lliure externa a la Free Software Fundation, en Perens entén perquè d'altres hackers senten encara la necessitat de distanciar-se. "M'agrada i admiro Stallman de veritat," diu en Perens. "Crec que en Richard faria millor el seu treball si tingués més autocontrol. Això inclou que marxi del programari lliure durant un parell de mesos."
Les energies mono maníaques de l'Stallman farien poc per contraatacar l'èxit de les relacions públiques del codi obert i els que l'encapçalaven. A l'Agost del 1998, mentre la companyia productora de xips Intel comprava una part del venedor d'GNU/Linux RedHat, un article sobre la notícia al New York Times descrivia la companyia com a resultat d'un moviment "conegut alternativament com a programari lliure o codi obert."(117) Sis mesos més tard, un article sobre Ordinadors Apple proclamava en el títol de l'article que la companyia adoptaria el programari de "codi obert" Apache.(118)
Tal moment va coincidir amb el creixement de companyies que activament defensaven del nom de "Codi Obert". A l'Agost del 1999, Red Hat, una companyia que ara s'anunciava com a "codi obert", estava venent accions al Nasdaq. Al desembre, VA Linux (abans VA Research) va fer pujar la seva sortida a borsa fins a límits històrics. Obrint a 30 dòlars per acció, el preu de l'acció va pujar fins als 300 dòlars a la venda inicial, de la que van baixar només fins als 239 dòlars. Els inversors que van tenir la sort de comprar al començament i mantenir-se fins al final van tenir un increment de valor de les seves accions de 698%, un rècord al Nasdaq.
Un dels afortunats inversors era Eric Raymond, que havia rebut 150.000 accions de la companyia com a membre de la seva direcció des del llançament de Mozilla. Al·lucinat a l'adonar-se que el seu assaig constatant la manera de fer de l'Stallman i el Torvalds li havia proporcionat 36 milions de dòlars potencials en accions, en Raymond feu un assaig que continuava l'anterior. En aquest assaig en Raymond parlava de la relació entre l'ètica hacker i la salut monetària:
Els periodistes em pregunten sovint aquests dies si penso que la comunitat Open Source es corromprà per la influència del gran capital. Els dic el que penso, que és: la demanda comercial de programadors ha estat tan intensa durant tant temps que tothom que pot ser distret pels diners ja és fora. La nostra comunitat s'ha seleccionat a ella mateixa per donar-li importància a aconseguir d'altres coses, l'orgull propi, la passió artística i tots dos junts.(119)
Amb independència de si aquests comentaris reduïssin les sospites de que Raymon i d'altres integrants del codi obert simplement es trobaven en això pels diners o no, van donar a conèixer el missatge del codi obert: L'única cosa que necessites per a vendre el concepte del programari lliure és una cara amigable i un missatge sensible. En comptes de lluitar contra els caps del mercat, com havia fet l'Stallman, en Raymond, en Torvalds i d'altres nous líders de la comunitat hacker havien adoptat una política més relaxada, ignorant el mercat en algunes àrees i adaptant-s'hi en d'altres. En comptes d'imitar el rol dels expulsats de l'escola, ells havien jugat al joc de les celebritats, magnificant el seu poder en el procés.
"En els seus pitjors dies en Richard creia que Linus Torvalds i Jo conspiràvem per segrestar la seva revolució," diu en Raymond. "El fet que en Richard refusi el terme codi obert i la seva deliberada creació d'una fissura ideològica, en la meva manera de veure-ho, té relació amb una barreja d'idealisme i de territorialitat a parts iguals. Hi ha gent que creu que és només un problema d'Ego del Richard. Jo no ho crec. Crec més aviat que s'associa tant a ell mateix amb la idea del programari lliure, que qualsevol atac a la idea és per a ell un atac personal."
Irònicament, l'èxit del codi obert i dels seus representants com en Raymond no faria disminuir el rol de líder de l'Stallman. Si de cas, el que va fer és donar a l'Stallman nous seguidors per a convertir. Tot i això, la càrrega de territorialitat de l'Stallman és feixuga. Hi ha numerosos exemples de l'Stallman fent ús de les seves armes més com un hàbit que com un principi: el seu rebuig inicial del kernel Linux, per exemple, o la seva actual negativa a aventurar-se fora del reialme de les qüestions del programari com a figura política que és.
I de la mateixa manera, com al recent debat sobre codi obert també mostra, en els moments en els que Stallman utilitza les seves armes, normalment sempre troba una manera d'aconseguir guanyar terreny gràcies a això. "Un dels principals trets del caràcter de l'Stallman és que mai desespera," diu Ian Murdock. "S'esperarà una dècada a que la gent faci seus els seus arguments, si és aquest el temps que els pren."
Murdock considera aquesta natura irrendible a la vegada refrescant i valuosa, Segurament l'Stallman no serà més el líder en solitari del moviment del programari lliure, però encara és el referent de la comunitat del programari lliure. "Sempre saps que serà consistent en les seves opinions," diu en Murdock. "La majoria de la gent no és així. Estiguis o no d'acord amb ell, has de respectar la seva consistència."
Go to the first, previous, next, last section, table of contents.
