Per Oscar del Pozo/ www.softcatala.org
4/05/2002
Imagineu que el govern d’un país petit decideix fer que totes les gestions de la seva administració es facin des d’un sol lloc, sense que calgui anar a cada departament individualment. Lògicament, aquest projecte és un projecte importantíssim pels país i els seus ciutadans, donat que amb el temps tothom l’haurà d’acabar usant. Aquest govern decideix que es necessita construir un edifici que és on haurà d’anar el ciutadà per fer totes les seves gestions amb l’administració. Cal que aquest edifici estigui molt ben fet: caldrà que sigui molt segur perquè hi seran les dades de tots els ciutadans, haurà de ser molt resistent per no caure en cas de terratrèmols, haurà de ser accessible per tothom i haurà d’estar molt ben comunicat amb tots els departaments del govern. Aquest govern demana ofertes a les grans constructores, entre les que hi ha una anomenada LMM. LMM és la constructora líder del mercat mundial, i disposa de tècniques pròpies de construcció que li permeten fer l’edifici en molt poc temps sempre que només s’utilitzin els seus materials. A més, resulta que LMM ja ha fet un edifici similar al Regne Unit, i aquest petit país seria el segon en el món en tenir un sistema com aquest, cosa que emplena d’orgull els governants. El fet que sigui una empresa tan gran i important els dóna confiança, creuen que no poden anar errats. Així doncs, el govern escull LMM i assigna un pressupost força important a aquest projecte tant cabdal.
No massa lluny d’aquest país n’hi ha un altre, també petit, que es proposa un projecte molt similar. En aquest segon país, els governants han sentit que les tècniques de construcció de LMM han estat polèmiques en el passat perquè hi han hagut problemes de seguretat, i fins i tot hi ha persones que diuen que els edificis d’aquest constructor tenen una clau mestre que permet accedir als serveis d’espionatge del seu país. A més, fonts ben informades diuen que per ampliar o reformar els edificis de LMM cal demanar permís a LMM o que ho faci LMM mateixa. També els angoixa el fet que LMM no ha fet cap esforç en el passat per retolar els edificis en la llengua del seu petit país excepte quan se’ls ha donat diners addicionals. Com que són governants i no arquitectes, decideixen preguntar a la Universitat i els arquitectes i artesans locals. Resulta que els constructors del país també poden fer edificis segurs, duradors i ben comunicats usant tècniques de construcció de domini públic, que tothom pot conèixer i millorar amb la condició que expliqui les millores a tothom. A més, tothom pot fabricar els materials i conèixer-ne la composició, de manera que es pot canviar de proveïdor ràpidament en cas de necessitat. Un problema és que l’edifici no es pot fer tant ràpidament, tot i que no els importa massa perquè ser els primers no és el més important sinó fer-ho bé. Però el govern té por de que sense una gran empresa al darrera ningú no li asseguri la realització professional del projecte. Algunes de les empreses líders competidores de LMM saben treballar amb aquestes tècniques i materials, i podrien responsabilitzar-se del projecte. A més, el recolzament del món acadèmic li dóna confiança al govern. Els governants d’aquest segon país se n’adonen de que invertint en aquesta solució es milloren les capacitats tècniques de les empreses i universitats del país, i que la solució així creada pot exportar-se creant riquesa a llarg termini. Per totes aquestes raons, finalment decideixen invertir la mateixa quantitat de diners en aquest projecte alternatiu.
Al cap d’uns anys, tots dos països tenen un edifici. Els ciutadans del primer país estan molt contents perquè va ser el segon país del món en tenir aquest edifici, i el cost de manteniment de l’edifici que els cobra LMM no se’ls fa feixuc perquè estan molt orgullosos de ser un país pioner. Com en tots els edificis, es troben deficiències, però LMM les va arreglant i construir un altre edifici costaria una fortuna, a més que la mudança seria èpica. LMM també està contenta, perquè no només va cobrant dels dos primers edificis, sinó que està venent el mateix disseny d’edifici a un munt d’altres paísos. Al segon país, els ciutadans també estan molt contents, perquè tenen un edifici que costa molts pocs diners de mantenir, i l’estan ampliant sense problemes. El que els fa sentir més orgullosos de tot és que el sistema desenvolupat al seu país ara s’usa a molts altres països.
Algunes empreses del país ara ja surten a competir amb LMM, i de les Universitats surten professionals molt qualificats que troben feina de seguida. Els ciutadans senten que les seves dades estan segures i sobretot saben que els diners dels seus impostos s’han reinvertit en el propi país.
Molts ja us haureu adonat que el govern del primer país és el Govern de la Generalitat de Catalunya. El projecte és l’Administració Oberta de Catalunya, i no inclou la construcció d’un edifici, sinó d’un sistema informàtic per part de Microsoft i els seus associats. Les persones que formem Softcatalà no entenem que un projecte impulsat des de la Conselleria d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació no hagi tingut en compte les universitats, no impliqui cap mena d’inversió en recerca a Catalunya, i ni tant sols es plantegi la millora del teixit d’empreses tecnològiques a la nostra societat. Lògicament, el govern del segon país és el govern que voldríem tenir.
Pots distribuir, enviar, copiar o citar aquest article sempre que no el modifiquis i no el facis servir amb finalitats comercials. Heu d’incloure sempre aquesta nota i l’adreça web de http://www.softcatala.org amb un enllaç.